Avui serem el que som.

Senyeres de balcó, som aquí i estem preparats. Avui envaïrem el carrer, on vam posar uns fonaments, on vam penjar una bandera. Ens llevarem i serà un bon dia, i voldrem baixar i farà fred abans del sol. Carrer de Nosaltres, cafè matiner. Olor genuí del temps, que s’aboca al balcó i recorda, i valora, i pensa i no oblida. No oblidis. Passejarem junts, roses als llavis, dia de l’amor. Llavors d’una nova primavera, que vam plantar ahir, que demà farem florir.

Escoltarem les lletres en l’aire. Serem còmplices de la trobada amb el món que només es viu avui.

Avui serem el que som.

L’arquitectura no comença pel maó.

De Les Quatre Estacions de Gaspar Camps i Junyent, la meva preferida és La Tardor. Per qui no les conegui, són quatre dones fantàstiques d’oli sobre tela, que podeu conèixer al final de la planta soterrada del Museu del Modernisme Català, al carrer Balmes de Barcelona.

És després de visitar ahir aquest museu (per cert fantàstic i gens conegut), mentre cau una tempesta important sobre la matinada de la Ciutat Comtal, i amb la meva habitual falta de son, que dóno voltes al tema.

De Barcelona, Gaudí, Dalí i el Barça. Fem bandera de Gaudí. Queda bé i ens fa cults i importants en la història; i ens situa al món i ens fa presentables i guapos. I preguntes arreu per Gaudí, i home, i tant! Sagrada Família i Casa Batlló; i vinga recomanar-ho i vinga fotos. I la veritat de les etiquetes és que aquí ningú hi ha estat. Però tan de bo el problema s’arreglés aplicant descomptes golosos a la gent d’aquí per promoure’n les visites.

Estem formant arquitectes que comencen la carrera estudiant el maó. Un sobre l’altre, fem una paret i a partir d’aquí ens enmirallarem primer en Le Corbusier i Mies, i rapidet cap a Nouvel, Foster, Niemeyer i Gehry, que fan coses molt xules. Amb sort hem passat mig ull per Coderch i Miralles. Ens situen directament a l’arquitectura contemporània; parteixen d’una època en què l’art i l’arquitectura ja no eren parella.

Penso fermament que és un error; estem creant professionals de l’art que parteixen amb centenars d’anys de desavantatge, persones que es dediquen a una de Les Belles Arts i neguen fer-ho. Las Bellas Artes eran seis: arquitectura, escultura, pintura, música, declamación y danza. Ho diu als llibres eh.

L’arquitectura és un art. El disseny és un art. Art és el producte o acte creatiu, i art no està renyit amb tècnica. Però no ho sabem perquè no sabem Història de l’Art; perquè un dia en van fer una Llicenciatura diferent i ho van portar a la Facultat de Lletres i aleshores els arquitectes es van creure purament de ciències. I no ho han estat mai i no ho haurien de ser. Ningú hauria de ser purament de res.

Aquesta actitud en un estudiant d’arquitectura americà, seria preocupant. Però en un estudiant català és abominable. Tenim una riquesa històrica artística brutal. Tenim una capital de país increïblement plena de coses per estudiar abans d’arribar a la Torre Agbar. I més enllà d’esglésies i palauets preciosos, vam tenir unes Avantguardes riquíssimes, influències que ens relacionen amb el món sencer i fan de Barcelona una ciutat internacional des de fa centenars d’anys; un GATCPAC amb professionals disposats a canviar el món artístic i polític català, amb una força admirable, que per cert no ha tornat a tenir ningú en aquest país.

Estem formant joves arquitectes que es vanaglorien d’haver fet un Erasmus a Zurich i no han passat ni un minut a l’Ateneu Català, i no coneixen Els 4 Gats i no saben que han nascut en una de les ciutats més riques del món en art i arquitectura.

I és greu, Universitats.

Com un paki

Perseguint unes maduixes he acabat al paki del barri. En diumenge i amb el fred que ja molesta massa, dins del sac que és gorro i abric i cabells i guants, l’alè calent i la punta dels dits glaçada, tres minuts de camí i a marxa forçada. Així de seguit, sense respirar.

Evidentment hi ha maduixes, hi ha de tot però a simple vista no existeix més que muntanyes de coses sense un ordre aparent. Cal buscar-les. Penso, mentrestant, què deus estar fent. Congelat com jo, sardina. Dins dels pakis la llum és barrejada. Cada fluorescent va al seu rotllo. És aquest el problema, al projecte de Glòries li cal més ordre. M’he de tornar a mirar la maqueta que tinc a mitges, hi ha alguna cosa que falla i fa com els fluorescents, i ara sí ara no.

Sovint penso que mai tinc temps de pensar bé. La gent para i pensa i jo tinc un cap que és com aquest local, que ho pensa tot amuntegat, escopinyes sobre aigua destil·lada, llum verda i groga i pampallugues; i “tenen maduixes?”, “fresas!” que sí que t’entenen en català, home. Veus com t’entenen en català, que t’han d’entendre sí o sí.

Maduixes en mà, volo. Ràpid, ràpid o em caurà el nas. Dos abrics, el pròxim dia. Recorda de demanar hora per l’anàlisi de sang. Giro mig ull, Whitney Houston ha mort a les portades d’uns diaris que no em crec que no siguin glaçons. Pròpia destrucció de fama, un clàssic. Cadascú es mata com vol. Per cert, he de confirmar a quina hora és avui el teatre.

Portal i ascensor. Casa. Guanyo i penso fer compota de maduixes mentre a la tele fan un documental de Malawi, jo tinc ganes de fer un viatge, la maqueta segueix a mitges necessitant traces més ordenades i el meu pap segueix sent com un paki.

Cor d’acer, de carn i fusta.

Anem-nos-en del fred d’aquest any que és de mentida, que no encostipa a ningú i que no farà mai olor de neu. Allunyem-nos d’aquests dies buits, que ens volen omplir de garlandes i de falses esperances. No cal que esperem el Pare Noel, anem-nos-en i tapem les xemeneies des dels terrats d’aquesta Barcelona que ens aixafa amb la mà oberta, cap avall. Deixem morir les flors als balcons, marxem sense tancar les portes, que eren falses i no tenien pany.

Cremem els llençols abans de baixar dels terrats: la ciutat ens encercla, rabiosa. Santa Llúcia ens ha mossegat les banderes en què un dia vam creure; que un dia onejaven soles, i tu i jo jugàvem a sota amb una passió de fum vermell. Aquests dies eren per mi l’esperança i els han ametrallat, que és la mort cruel.

Fred de mentida, et vaig estimar i avui t’odio.

Anem-nos-en, cor d’acer, de carn i fusta.

Miranda com a metàfora.

Miranda. Miranda és un bon nom per fer una història.

Miranda tenia setze anys i una llarga cabellera. Era alegre, una mica tímida, vital.  L’escola mai li havia agradat del tot, els deures una setmana no i l’altra tampoc. Però era astuta, i aconseguia trampejar als mestres; els copiava d’algú o donava alguna excusa, posava carona i sempre funcionava.

Passa que arriba un dia que, quan arriba, algú hauria d’estar atent. Miranda feia campana massa sovint, s’aïllava de tots: havia decidit el que decideixen molts adolescents: el món és un rotllo i passen; ells passen.

S’inventava malalties, anava al metge de l’escola i fingia febres imaginàries. Sabia que trucarien als pares, que mai eren a casa, de manera que podria marxar sola de l’escola per anar-se’n a descansar. Però passava pel polígon: passar la tarda entre fum de maria li semblava més entretingut.

Miranda creixia, l’escola ni la trepitjava. Havia perdut un curs, però sabia que a ningú li importava. Els seus col·legues eren la seva família i la seva cara ja no aconseguia fer carona. Ullerosa, sempre de mal humor. Les butxaques de les dessuadores sempre plenes de restes d’herba. Aquella olor.

Vist en ulls d’uns pares absents: és jove, és l’edat, tots hem flirtejat amb les drogues i les colles d’amics. Ja madurarà.

Miranda va deixar l’escola i casa seva. Volia viure en una fàbrica abandonada amb els col·legues, fer l’alternatiu; passaven droga i guanyaven uns diners que després es fumaven, estava raquítica i més ullerosa i pensava que tot allò era el que volia per a ella. Era independent, ningú li deia el que havia de fer. I tot de bon rotllo.

Es va quedar prenyada d’algú. O de varis. No se’n va adornar fins als 8 mesos, va parir sobre un matalàs florit un nen lilós, sota els efectes de l’alcohol barat i la droga a les venes.

Miranda havia triat la seva vida; però no la fem culpable: ningú va estar atent el dia en què li tocava escollir.

Veritablement és una història de fracàs escolar i personal.

Posem que Miranda és Espanya.

Algú utòpic

La majoria estem acostumats a pensar. Ens entrenen a pensar des que ens escolaritzen, progressivament, i molts, a la universitat som autèntiques màquines de pensar. És la meva visió des de dins de la carrera interminable.

És quan ja no falta tant per acabar Arquitectura, que em reafirmo: estem molt acostumats a pensar, el que no vol dir que estiguem acostumats a pensar bé, perquè l’experiència de la part cognitiva del meu cervell és la mateixa que la d’una cadena de muntatge. Aquesta és la sensació que tinc a aquestes alçades.

Si fa molts anys que et passes els dies estudiant i tens un caràcter com el meu, quan pares uns dies per fer vacances vols canviar coses. I t’estresses i no ets feliç. I penses: encara no estic fent prou. I comences a buscar més cursos, postgraus, feines i idiomes per cursar, que després maleiràs perquè, sent realistes, no es pot fer tot. I durant anys els teus amics et parodiaran i et preguntaran: quants postgraus faràs aquest any? I tu rius per fora però penses, encara no estic fent prou.

Sempre m’ha agradat desitjar coses. Sóc de la cultura del més i més i si puc més. Jo desitjo ser algú utòpic, i per això mai en tinc prou. I arriba setembre i em plantejo quantes coses m’estic deixant de fer aquest any, amb què puc omplir el temps que no tinc.

De fet l’únic que ha canviat en aquests anys és que realment penso que abans hem d’aprendre a construir somnis que edificis.

I faig el mateix però m’ho prenc diferent.

Un apunt sobre l’anar al supermercat.

Fa sensació que plourà a Barcelona. Surto del supermercat i no duc paraigua, però 500m se’ls fa qualsevol sense atipar-se de gotes. Recorda: paraigua.

Anar al supermercat és una experiència. I no ho dic perquè ja no queda cap cadena d’aquests establiments que no sembli Moçambic. Fusions extranyes a part (Caprabo i Eroski?), s’imposa la moda de les caixes d’embalatge tirades pertot, i la plaga de la marca blanca.

N’hi ha que tenim les nostres marques de sempre, i que ens mareja fer eslàlom entre caixes amb el carret. I que preferiríem que el personal que reposa els productes tingués un horari concret per desenvolupar la seva tasca, preferiblement que no se solapés amb el d’obertura al públic. No és només que els passadissos són estrets i que ells duen carros d’aquells industrials, és que a sobre et fan mala cara quan vols agafar el producte que fa estona que col·loquen amb parsimònia enervant.

Tampoc ho dic perquè quan arribes a la caixa et pregunten si vols bosses. Com se t’acudeixi voler-ne, (cara amenaçadora de la caixera), t’hauran de cobrar 2 cèntims d’euro per cadascuna. Així que observa l’immens munt de coses que has amuntegat al carret i calcula mentalment quantes en necessites. Ràpid, o t’insulten.

Últimament hi ha una tendència generalitzada a culpar els mals de la nostra societat de “la crisi.”  Les fusions forçoses són conseqüència de la crisi, les caixes i el personal “barat” que en dic jo, també.

Us presento “el paraigua de la crisi”.  És el comodí, i tots els mals s’aixopluguen sota d’aquest. La caixa de pandora ja té sobrenom i és CRISI.

Hi ha crisi a tot el món, sí, però no afecta igual a tot arreu. Això és el que jo penso i observo.

Espanya ha registrat la pujada d’atur més forta de tota la UE. Dels 27 països, en 20 l’atur ha baixat durant l’últim any. La taxa d’aturats menors de 25 anys a Europa és de 14,7%. A Espanya ja és del 24,8%.

Un economista podria parlar de que és un país que se sustentava pel sector de la construcció, que és clar, era presa fàcil d’una crisi general. Jo no entraré en l’economia, però puc parlar de la crisi social i de valors només anant al supermercat.

Era un país de blanc fàcil. És on hi havia els valors personals, socials, intel·lectuals més febles. Vivim en un país en què està de moda enllaçar “baixes per depressió”. Tothom està deprimit  i hi ha crisi, i és clar que sí, què fàcil i normal és escaquejar-se. I entenc normal com que n’hi ha més d’un i de dos i de deu i que ningú s’esglaia quan li n’expliquen un cas.

Vivim en un país en què la majoria de persones quan tenen un problema agafen la baixa i estan deprimits i tot això. Vivim en un país que es troba de baixa per depressió. Perquè és el més fàcil.

Espanya sota el paraigua, amagada i amargada. Però ningú, absolutament ningú vindrà a eixugar-los les llàgrimes. Hi ha crisi i més que n’hi haurà.

En l’idioma xinès, crisi s’escriu amb dos caràcters que, per separat, signifiquen “perill” i “oportunitat”. La paraula que fem servir en aquest nostre país no té precisament aquestes connotacions.

Un apunt: en els últims anys Àsia ha estat un dels principals focus de desenvolupament.

Laissez faire, en cru.

No sé què dir-te. A mi és que no em convenç. Vols dir que no hi ha d’haver res més? Més millor, que diuen?

Sempre que vull escriure alguna cosa, l’ambiento. Va, doncs: dissabte al matí, mes de març. Fa dia de pluja però no és excusa perquè venim de setmana primaveral. He anat a comprar el diari i m’he mullat els peus, i m’ha fet bé perquè fa tres dies que no surto de casa. Tres dies sencers. Bé, d’una casa que de fet no és la meva però no importa. Em sento cansada, i també sento el so que fan les gotes per la reixeta de la ventil·lació. Tap, tap..

Estic cansada de les persones. Però no d’una persona concreta, de la persona, de l’ésser. De tu. Em sento cansada, tant, que m’he de forçar per agafar el telèfon quan sona. No tinc ganes de parlar amb tu perquè et trobo mediocre. Com a tots.

M’agrada dir i escriure paraules dures perquè sembla que queden més ben dites. Mediocre.

Menjo pa sol (m’encanta el pa sol) i miro el diari. Miro i no llegeixo, en diagonal diu: lliure mercat, manufactura, impostos, intervenció dels governs.. Ah.. Laissez faire. Inevitablement el meu fantasma, si és que tots duem fantasma als tormells.

Laissez faire, laissez passer. M’enerva absolutament. Temps moderns, persones autosuficients, liberals, zero compromís en definitiva, allò que dic sempre, el model dels nostres temps. Doncs aquest model és partidari del laissez faire, i ho dic per l’experiència que he tingut, que ja comença a ser acumulable, i bé, el cas és que penso que com sempre ens passem de la ratlla, i si volíem sopa doncs dues tasses.

Escric això perquè si algú s’havia plantejat la vida com una sèrie de metes i objectius, d’etapes i esdeveniments que preveiem, que volem, que planifiquem (sí, sí, pla-ni-fi-quem, buh!) perquè sabem que les volem, i quan toqui, quan sigui que toqui, les voldrem; i mentrestant anem cultivant il·lusió, que és la gràcia. Doncs mira, no. No, perquè no trobaràs ningú que vulgui planificar amb tu. No perquè ja no està ben vist; perquè arriba el dia en què el teu projecte de parella (l’enèssim projecte: a la mil·lèssima deu ser que va la vençuda), et dirà allò de: “Però ja ho veurem no? Vivim el dia a dia i tal”. “No sabem què passarà, i blabla”. Laissez faire. Ecs.

Odio l’anar fent i segueixo mantenint que quan vull una cosa la vull i la voldré. Amb, o sense tu, que així en cru queda més ben dit. I passarà el que vulguem que passi. He dit.

Fragment. “Del que passaria si apretéssim rewind”. Desig de cap d’any.

És el primer any que he anat a passejar pel Passeig de Gràcia sense tenir pressa perquè l’aparcament que el forada per sota cobra per fraccions d’un minut. Hi vaig anar dimarts, dijous i divendres. Per mi són les millors llums de la ciutat: aquest any, repeteixen de làmpades blaves. M’encanten.

Viure a Barcelona té el seu què. Heus aquí l’escrit sobre la recent estrenada vida a la ciutat. De fet, de vida no n’estrenarem cap més que la que ja tenim mig gastada, però el cas és que ja fa tres mesos que visc al centre de Barcelona, em moc en moto i convisc amb les permanents angines conseqüents. I amb veïns porta per porta. Prefereixo les angines, però bé, estem tots aquí i anem fent.

Abans d’això, si rebobinem, venia un estiu de dubtes i calor insuportables a Badalona. D’incertesa, de no saber com maniobrar, sense lloc on pondre l’ou. I contant que tinc per costum no dubtar en res, l’estiu va ser dur, creieu-me.  La primavera sempre és dolça. No volia pensar massa i va passar volant: i el bloquejar el pensament no resol res, i després, com he dit, mar de dubtes, i estiu, i calor. Però això ho sé avui des dels nadals i la ciutat i tot això.

El gener de 2010 va començar pervers, imposant canvis. Seguíem a bufetades, la vida i jo, i ja dúiem així més de dos anys. Es va passar els meus desitjos de cap d’any pel forro. És clar que crec recordar que va ser un dels pitjors finals d’any que he presenciat. No m’agraden gaire els dies 31, així com a tònica.

Avui ja m’he menjat tot aquest any i, Vida, creu-me que t’he donat treva. Passo per sota les làmpades blaves i aquests anys se m’amunteguen depressa a la gola i a l’ànima. I jo mai he sabut vomitar.

Per tot això et convoco aquesta tarda freda. Perquè sé que res tornarà a ser mai el que era, t’escric des de l’oblit. D’allà en vinc. Ho has aconseguit, he oblidat, he passat per sobre del que t’ha donat la gana d’anar-me imposant. M’has canviat, però encara tinc força.

Mima’m una mica. Fes-me viure en l’instant en què reies i, tendra, perseguies per la meva esquena el desig i la vida, la fuetada del meu cos en el teu cos, i la certesa de saber que els cels esclataven al teu pit, a les teves cames i als teus ulls.

Encara no he posat els dos peus, segueixo desconfiada, i hi ha noms que encara no m’atreveixo a pronunciar. M’he acostumat a viure sense encendre els llums. Em molesten més que els veïns. Així t’escric, sola al pis, amb cap més llum que la de la tarda que s’acaba i el soroll de la rentadora de fons.

Qui m’havia de dir, que acabaria pensant que és important tenir, de nit, algú que em xiuxiuegi amb la veu enganxada de son, “D’on vens, tan tard i tan cansada?.

Ai.

Em llevo. M’estic aficionant a escriure en present d’indicatiu. Faig, visc, penso, observo i transmeto. 28-N, dos punts i darrere el titular que cada diari ha preparat per a la portada d’avui. Els equips de premsa assenyalen: és hora de votar. L’hora de Catalunya, Sortim a buscar el futur. Els diaris espanyols hi dediquen una columna mig amagada en portada, a regañadientes, com diríen ells.

Però això ho he pensat quan ja m’havia llevat i esmorzat a Barcelona; un dia d’aquets dedico un escrit a la recent estrenada vida de diari a la capital.

Enfilo cap a l’Ametlla, torno a prendre el present per banda. Tot i que fa un any i mig que dono via lliure al destí, aquí i allà, jo és que sóc empadronada a l’Ametlla del Vallès, i per molts anys.

Anem a votar amb el fred de les primeres hores del matí. Com sempre ho hem fet. Secció 3, taula C, ràpid i eficaç, sense cues, com a mi m’agrada.  Els que els ha tocat guardar les urnes fan badalls. Als pobles, sempre trobes gent coneguda:

-Tan d’hora vens? Jo no m’hagués pas llevat pas per venir a votar, si no fos perquè m’ha tocat estar a l’urna..

Forço la cara de pòker. Bé, qui no voti com a mínim que després no es queixi. Però aquí no votem i ens queixem i seguim creient en la gallina dels ous d’or, i el país va com va, i ai.

De fet no fa tants anys que puc votar, però sempre m’ha omplert la sensació de sortir del col·legi electoral. Hi va haver un temps (i no fa tant), en què no ens deixaven votar i cridàvem que teníem dret a fer-ho. Ara ja hem aconseguit aquest dret; de fet s’espera de nosaltres que votem, que elegim els representants de la nostra nació. I la ridícula realitat és que la gent està més al cas de les votacions per expulsar el concursant de rigor de Gran Hermano edició mil dos-cents, que d’escollir pel nostre Parlament.  I això que votar és gratis i cada missatge al reality val una morterada. Ai.

De tornada cap a casa, m’espera la pila de diaris i el te. Adoro la pila de diaris del diumenge.

Avui neix un diari nou, per cert, i pinta bé. L’Ara.  Tenia ganes de poder llegir l’actualitat en una publicació d’aquest nivell i en la meva llengua. I avui era el millor dia per llançar-lo, els felicito.

Un apunt que deu confirmar alguna regla: a la contraportada, al costat del fantàstic article d’en Toni Soler, han deixat que una senyoreta ompli una columna dient cofoia que ella, avui, no ha votat. Això sí, ha aprofitat el dia i ha vist una pel·lícula i tot. I jo penso… ai.

Avui el meu germà s’ha posat unes sabates que duia el meu pare fa molts anys, però que estan noves. I li estan ben bé. Les coses canvien, alguns prenen el relleu i espero molt sincerament que comenci algun canvi. El necessitem.