Com un paki

Perseguint unes maduixes he acabat al paki del barri. En diumenge i amb el fred que ja molesta massa, dins del sac que és gorro i abric i cabells i guants, l’alè calent i la punta dels dits glaçada, tres minuts de camí i a marxa forçada. Així de seguit, sense respirar.

Evidentment hi ha maduixes, hi ha de tot però a simple vista no existeix més que muntanyes de coses sense un ordre aparent. Cal buscar-les. Penso, mentrestant, què deus estar fent. Congelat com jo, sardina. Dins dels pakis la llum és barrejada. Cada fluorescent va al seu rotllo. És aquest el problema, al projecte de Glòries li cal més ordre. M’he de tornar a mirar la maqueta que tinc a mitges, hi ha alguna cosa que falla i fa com els fluorescents, i ara sí ara no.

Sovint penso que mai tinc temps de pensar bé. La gent para i pensa i jo tinc un cap que és com aquest local, que ho pensa tot amuntegat, escopinyes sobre aigua destil·lada, llum verda i groga i pampallugues; i “tenen maduixes?”, “fresas!” que sí que t’entenen en català, home. Veus com t’entenen en català, que t’han d’entendre sí o sí.

Maduixes en mà, volo. Ràpid, ràpid o em caurà el nas. Dos abrics, el pròxim dia. Recorda de demanar hora per l’anàlisi de sang. Giro mig ull, Whitney Houston ha mort a les portades d’uns diaris que no em crec que no siguin glaçons. Pròpia destrucció de fama, un clàssic. Cadascú es mata com vol. Per cert, he de confirmar a quina hora és avui el teatre.

Portal i ascensor. Casa. Guanyo i penso fer compota de maduixes mentre a la tele fan un documental de Malawi, jo tinc ganes de fer un viatge, la maqueta segueix a mitges necessitant traces més ordenades i el meu pap segueix sent com un paki.

Categoria : Uncategorized