LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL EN L’ERA DE L’ESPECTACLE.
El debat és sobre la taula: el capitalisme ha incorporat en el seu funcionament el sentiment de culpabilitat i de benestar moral que comporta l’acte de consum. És l’última tendència. Les grans corporacions adopten gestos de caritat dirigits als sectors (tant del medi ambient com de la societat) que han estat més desplaçats i castigats pel propi sistema capitalista que ara pretén ajudar-los. El plantejament de Slavoj Zizek a “First as tragedy, then as farce” és un bon punt de partida per a recapacitar sobre la suposada “filosofia” del consum i del comerç. Ajudar està de moda. I més en èpoques de crisi. Ser caritatiu queda molt bé, dóna un punt de distinció a una marca, la fa ser moderna i estar al dia.
Coca-Cola s’ha inventat un Pla Integra, d’integració social. Ajuda a les persones. Levi’s fa un estudi de l’impacte ambiental dels seus texans i crea la iniciativa Better Cotton. Ajuda al planeta. Proveu de visitar la pàgina de Danone http://www.compromisosocialdanone.com. Ajuden al món sencer.
Ara totes les marques incorporen una nova pestanyeta a la seva web de “Responsabilitat social corporativa”. Totes hi participen i així formen part del club.
La veritat és que com a tendència està francament bé. És a dir, el fet d’ajudar als demés és un valor històricament poc valorat i és bo que prengui aquest protagonisme. Però aquestes en coses, si quan un és el primer que ho fa és un fet important, però quan tothom puja al carro se’ls acaba veient el llautó. Quan es converteix en un valor afegit per les marques, en una medalleta més, perd el sentit original.
De fet el problema com sempre ve de base i és nostre com a societat; d’empreses compromeses amb el medi ambient, amb els treballadors i amb el desenvolupament sostenible sempre n’hi ha hagut. Starbucks va començar la seva carrera en el món del cafè sostenible el 1970. I tot i que ells fa molts anys que promouen aquest tipus de consum responsable, la trista veritat és que té tants clients arreu del món perquè la imatge corporativa és xula, i els locals estan de moda. I perquè ha dut a les nostres ciutats, l’essència americana dels cafès moka enormes i per endur, els de les pel·lícules. I a més són sostenibles i ajuden a la gent, d’acord.
És important reflexionar sobre quin és el futur i l’eficàcia de la caritat en el moment que ha estat incorporada al capitalisme. I com sempre, les tendències es contagien, amb la perillositat d’influir en àmbits que afecten encara més directament a la vida de les persones. Parlem de l’arquitectura.
Parlem de la pestanyeta de compromís social de la web de l’estudi d’Alejandro Aravena, http://www.elementalchile.cl. La pestanyeta d’aquest arquitecte és tota la seva persona. El vestit que s’ha fet per presentar-se al món com a professional. Ell és compromís social, ell és caritat.
A “Qui som”, es descriuen com “ Una empresa associada (per cert a una companyia petrolera), que es dedica a la innovació i a la qualitat de projectes d’interès públic i social. Operen sobre la ciutat i la seva capacitat de generar riquesa i qualitat de vida. Entenen els seus projectes d’habitatge, infraestructura, equipament i espai públic com una oportunitat per dur els beneficis de la ciutat a tots”.
Amb aquesta carta de presentació, hom pot pensar que és una persona veritablement compromesa amb la societat. Investigant via google el perfil d’aquesta persona, un s’adona que no és una actitud. És una pose. Que no quadra el que diu amb les fotografies dels seus edificis “socials”. Que no hi ha qualitat de vida per enlloc. I que a més té un discurs contradictori, una postura impostada. Al final d’una entrevista publicada a El País, el 15 d’abril de 2012, se li pregunta: Quin és, per vostè, l’últim indicador de qualitat? Ell respon: “El meu indicador és una pregunta: Jo viuria aquí? Si la resposta és no, el projecte no passa la prova”. Bé, seria interessant escriure aquesta resposta al costat de les fotografies dels seus habitatges socials Elemental Chile a la Quinta Monroy.
Existeix una llarga llista d’incongruències similars que recolzen el postureo social que comentava al principi. Brad Pitt va promoure la reconstrucció de Nova Orleans després de l’huracà Katrina, amb barret i barba i es va deixar filmar per la Warner Bross. Ningú va dir mai que només es van construir algunes de les cases per alguns dels afectats. Però va rebre premis i és el Salvador de Nova Orleans i el volen fer alcalde. Postureo.
El que critico és que a la societat se la convenç amb propagandes, que la gent es mira les fotos i no es llegeix el text. I es creu a Aravena i la seva mirada d’heroi, i Brad Pitt i la seva barba de dues setmanes. Hi ha algunes iniciatives com “Architecture for Humanity” de Cameron Sinclair, o el projecte d’Inteligencia Colectiva a Palomino, de Zoohaus. Curiosament aquestes no són conegudes per la Vox Populi, reben pocs ajuts i pocs premis, són el carro als que els demés s’apunten gratuïtament.
Personalment em sap greu que els projectes d’arquitectura social no aconsegueixin els fons necessaris per abarcar els àmbits que voldrien, i que en canvi projectes com el de la Torre David de Urban Think Tank, rebin el Lleó d’Or al millor projecte d’arquitectura de la Bienal de Venècia. Aquest projecte és un decorat. Un envelat. Un postureo més, de la mida d’una torre de 45 pisos, ocupat per 3.000 famílies sense recursos, que planteja la reconstrucció d’un restaurant popular i el reconeixement del lloc. Però no intervenen, no solucionen res, i les famílies continuen sense recursos, vivint en un edifici guetto, en condicions inhumanes. El premi elogia els arquitectes per “haver reconegut la potència d’aquest projecte de transformació”, i vol reconèixer “als habitants de Caracas i a les seves famílies, que han creat una nova comunitat i una casa a partir d’un edifici abandonat i incomplert”.
El premi el rep Urban Think Tank i les famílies continuen vivint en un edifici sense llum ni aigua, ple de narcotraficants.
Hi ha una gran diferència entre fer projectes d’ajuda social i projectes de caritat. I el problema és de qui no sap veure-la, que resulta que com sempre és la majoria.