EL NEOPOSTMODERNISME DIGITAL O LA GENERACIÓ BIG BROTHER.
Bjarke Ingels és un producte simptomàtic dels temps actuals, sí. El paradigma de la generació facebook, un ídol de l’arquitectura fast food, una estrella sorgida del reality virtual de l’esfera actual de la professió, sí.
Però Bjarke Ingels, sense els social media, hagués quedat en un reducte d’arquitecte amb massa pretensions i pocs fonaments. L’inici del problema són les xarxes socials. I la televisió. I internet i la gran difusió que es pot arribar a fer d’un vídeo penjat al Youtube. Perquè si a Ingels el coneguessin quatre arquitectes formats, tres probablement es riurien d’ell. Sempre hi ha defensors de tot, és clar. Però el coneixen els arquitectes formats i els no formats, i aquests últims són els més perillosos. És cert que hi ha arquitectes que inexplicablement se sumen al carro d’Ingels. Però l’idolatrització i les ales de show-man que s’ha auto-pres aquesta persona, es deuen a que el coneix tothom. I tothom vol dir la gent que mira Gran Hermano i la gent que vol cases com les que surten al programa Tu casa a juicio (en anglès Love it or list it) del canal Divinity.
Els arquitectes de per sí són avorrits. Perquè van d’avorrits, perquè el perfil d’un arquitecte de renom és necessàriament seriós i reservat. Ho diu la història. I la gent vol gresca. Vol encendre la televisió i que surti un decorador gai que ha sablejat una mil·lionada a una mestressa de casa rica, i junts expliquen les virtuts del super xalet a Marbella, francament horrible però con “vistas al mar”. O un espectacle importat del Prime Time americà on una dissenyadora estupenda competeix amb un agent immobiliari conegudament exitós per convèncer una família sobre si quedar-se a la casa on viuen amb l’increïble reforma que se’ls ha fet, o mudar-se a una casa nova encara més fantàstica. Tot fantàstic. Doncs és evident que la qualitat arquitectònica d’aquestes cases i de les reformes fetes és dubtosa. Però el pressupost és il·limitat i tot això surt per la televisió, per tant és cool i els encanta. És un show, però crea base i crea tendència. I aleshores la gent vol això, vol aquestes cases estereotípiques i vol que els arquitectes facin shows. I surten Bjarkes Ingels i la gent els idolatra. Evidentment.
En la meva opinió, no ens hauríem de preocupar tant de que surtin arquitectes com Ingels. Ens hauríem de preocupar més aviat per la salut mental de la societat; per dues coses: perquè veritablement els encanta el que surt al programa del Divinity i perquè ningú surt a rebatre el discurset d’Ingels. El primer encara, perquè el problema és de base i és del país i ve de fa molts anys, i la gent també mira gran Hermano fins a les dues de la matinada com si res. Em refereixo que és un problema social metastàtic.
Però potser seria un factor a mitigar, en certa mesura, si existís una base potent de professionals d’arquitectura amb unes idees més crítiques. Estic segura que la majoria d’arquitectes, joves o vells, es posen les mans al cap quan senten aquest senyor inventant eslògans pels seus projectes, Less is more i altres disfresses. Invocant descarada i perillosament a Mies i a Venturi, fent mofa de Johnson i fent parelletes amb Barack Obama. Fer un còmic paròdia per trencar els clitxés dels arquitectes avorrits i anclats en el passat. Per construir una revolució pròpia; bé, una evolució pròpia, diu. Tot un show per explicar un mètode de creació d’uns edificis difícilment creïbles més enllà dels renders futuristes.
D’acord, la majoria dels nostres arquitectes veuen amb estupor shows com el de Bjarke Ingels a TED. Vull pensar que sí. Però no ho transmetran més enllà del seu reduït cercle. No ho escriuran al diari. No faran un post en un blog, encara que sigui. El problema d’arrel és que aquests social media que permeten que s’erigeixin aquesta mena de personatges no s’usen per combatre’ls. I insisteixo, no penso que sigui problema del senyor Ingels, sinó nostre.