L’ARQUITECTURA COM A ESPECTACLE. L’HEGEMONIA DE L’STAR-SYSTEM.
Des dels Jocs Olímpics, Barcelona va voler ser al món. Ho havia intentat amb les Exposicions Universals de 1888 i de 1929, però van ser anys en què la ciutat va mirar de fer-se digne, de posar-se a l’alçada de les capitals europees, en ordre i sobretot en higiene. Insinuava modernitat, industrialització i apuntava maneres. Però no ha estat fins que Barcelona ha estat seu dels Jocs, que la ciutat ha començat a posar-se guapa pel món. El 1992 Barcelona va començar a tenir skyline, una carta de presentació, una empremta personal, una voluntat de distinció enfront els seus veïns. És evident que les millores que es van dur a terme a la ciutat van ser sobretot a nivell d’infraestructures i de xarxes de mobilitat; però eren les bases necessàries perquè la ciutat pogués realment començar a competir en el panorama internacional. La ciutat estava preparada i el món la començava a conèixer.
La visió d’aquest escrit és des de dins. Penso que no ha de ser la mateixa que la d’una persona que no ha crescut, estudiat i viscut aquí; i de fet aquí radica la riquesa de la diferència, que és sempre bona.
Barcelona tenia edificis singulars abans dels Jocs Olímpics, sí i molts. Tenia el Palau de la Música, les Cases Milà i Batlló, la Sagrada Família, (…) I també tenia les Cotxeres de Coderch, tenia la Casa Tàpies, el Parc de l’Espanya Industrial, el Pavelló Cambó (…)… i fins i tot tenia el Camp Nou ja. Però el 1992 significa les Torres Mapfre, l’hotel Arts, els habitatges de la Vil·la Olímpica, la Torre de Collserola, els museus moderns com el CCCB i el MACBA i els inicis del World Trade Center.
L’any 2000 Barcelona ja tenia cara des del mar i una consciència de contagiada modernitat europea, que va fer que volgués un 22@. Un barri absolutament business i modern, tapava un barri que ja no tocava ensenyar, perquè Barcelona volia ser definitivament imatge de modernitat.
L’edifici del Fòrum de Herzog i De Meuron és del 2004, la Torre Agbar de Jean Nouvel, de 2005, l’Hotel Porta Fira de Toyo Ito del 2010. Els edificis que es comencen a fer a partir de l’any 2000, per acotar, tenen cognom, perquè ja és important que en tinguin, i perquè segurament no existirien si no hi hagués hagut la voluntat de posar allà aquell cognom. Trobem Jean Nouvel al Parc del Poblenou que tothom anomena ja “Parc de Jean Nouvel”, senzillament.
Trobem que Barcelona entra a l’star-system dels arquitectes en el moment que busca arquitectes de renom mundial perquè vinguin a construir edificis estrella aquí, busca seguir sent en el panorama mundial, i en comptes de difondre el que s’està fent aquí, que s’està fent molta arquitectura i bona i moderna, busca equiparar-se a les potències de la modernitat apostant directament per les “seves” icones. Penso que aquest fet d’importar icones és el que fa que inevitablement després una gran majoria crítica consideri que aquestes icones estan fora de lloc, i s’ataqui immediatament als “arquitectes estrella”. Amb tot, penso que la importació d’estrelles de l’arquitectura i dels seus edificis pot obrir un ampli debat, però que cal pensar que l’arrel del problema està en la nostra societat.
La globalització no és dolenta per una ciutat i no és dolenta pels barcelonins. Comprar edificis d’arquitectes reconeguts fa que la nostra ciutat sigui coneguda, és una manera d’atraure l’atenció d’una societat mundial que no escatima en lloances quan coneix el que fan els nostres arquitectes, igualment moderns i capaços. I els compren edificis, i Barcelona, per tant, se segueix posicionant al món. Importem i exportem.
Com deia al principi, Barcelona ha estat una ciutat que sempre ha intentat seguir el ritme de la modernitat mundial, però potser no ha aconseguit posicionar-se definitivament a l’escala de capitals europees fins que ha incorporat al seu sky-line edificis considerats “autènticament moderns”. I parlo d’edificis autènticament moderns, entenent que Europa i el Món juguen a la lliga dels edificis icona des de fa anys. I és totalment qüestionable i debatible.
En aquest aspecte, no m’agraden les opinions massa generalitzades. “Els arquitectes estrella i els seus edificis fan malbé Barcelona”: això és l’opinió fàcil a l’abast de tothom, penso, i veritablement res és mai blanc o negre, i menys quan es tracta de qüestions tan complexes.
És cert que Barcelona ha tendit a omplir-se d’edificis amb un valor afegit que és la “marca” del seu arquitecte. I molts d’aquests edificis són autèntics envolvents que deixen mol enrrere “la bona arquitectura”. I són criticables. Sí. Però també és cert que Barcelona necessita tenir alguns dels gratacels més coneguts del món, perquè és important que un turista pugui visitar des de la tan coneguda Sagrada Família de Gaudí, fins a la tan conegudíssima Torre Agbar de Nouvel, per posar un exemple. Penso que tota construcció pot ser criticada i elogiada. I de fet ho és; el Temple de Gaudí va ser fortament criticat a l’inici. El mateix va passar amb l’Eixample de Cerdà. I ara en fem bandera. L’edifici que Jean Nouvel va vendre a Barcelona és susceptible a una llista de crítiques, perquè a la societat no li agraden mai els canvis; però el que està clar és que els barcelonins, encara que hi hagi gent que insisteixi en seguir-ho negant, l’han acceptada, i quan se cerca “sky-line Barcelona” al Google imatges, tots, absolutament tots els resultats, inclouen la Torre Agbar i la Sagrada Família de la mà. Penso fermament que un edifici icònic no fa mal a la ciutat. Però una pluja d’edificis icònics canvia el tarannà arquitectònic de la Barcelona que volíem. Que tots els excessos són dolents és una teoria sabuda i aplicable a tots els aspectes de la vida, en realitat.
He pres la Torre Agbar per prendre un exemple. Hi hauria més debats a tenir en compte. Un d’aquests debats, seria considerar aquesta torre dins del panorama urbanístic de la ciutat, analitzar com s’ha col·locat i on. O el fet que l’arquitecte intenti que el seu edifici sigui més acceptat explicant que el va concebre amb la idea de recordar la muntanya de Montserrat o les formes gaudinianes de la Sagrada Família; explicacions qüestionables. Però el fet que hi sigui, que hi hagi algun edifici icònic, modern per excel·lència, i reconegut a nivell internacional, no crec que sigui dolent per a una ciutat com Barcelona. Un altre debat seria considerar que l’arquitectura és una professió que s’està posant de moda, i això és perillós, i porta a les etiquetes i a la banalització de la professió i dels edificis. Amb tot, però, em reafirmo en la idea que s’ha de mirar d’entendre per una banda els edificis anomenats “estrella” i els seus autors i per l’altra la voluntat d’una societat de tenir-ne un.