Sed fugit interea fugit irreparabile tempus.

Gairebé deliciós, avança entre les roques per captar el temps. Segur de sí, trepitja sense pensar, baixa decidit, vol anar a tocar el mar. Un temps.

Pendula ell, metàfora de rellotge de sol en cos d’amant. Encara massa jove, somniador; el cable del seu pèndol és llarg, i directament proporcional al període del seu viure, i avança en la primera oscil·lació, llarga, intensa, carregada d’il·lusions i de riures amb la pell salada. És capritxós, perquè estima tan de pressa com deixa d’estimar. Céc, perquè viu de passions.  La mà al sexe, el fons del mar tancat a les seves pupil·les.

Conec l’amant d’avui, que és ell, el del pèndol. Ell no trenca la relació entre el temps i els sistemes de la naturalesa. Per alguns, el temps és una unitat abstracta trossejada en hores de longitud: així el gir de les agulles del rellotge ens sembla més vàlid, més de veritat, que qualsevol dels signes naturals. Ell no. Ell inventa l’hora tant com la descobreix.

Conec la llarga narració que descriu com avança en els seus intents per no voler captar el temps. Fonamenta el seu viure en la simple observació dels fenòmens naturals. Només li cal descobrir com a unitats el dia, el mes i l’any, les demés són invencions: hores, minuts i segons; els instants són artificials.

El conec. Ell és el rellotge de sol: només permet assenyalar punts intermitjos entre l’albada i la posta; però hi ha un què: no serveix per medir la nit.

Per sempre fins que volguem. Sed fugit interea fugit irreparabile tempus.

Categoria : Uncategorized